És ben sabut que la investigació es fa sempre per context de validació. És a dir, tots aquells axiomes que justifiquen la veritat dels enunciats a nivell estrictament lògic.
Malgrat que no ha d’interferir en el de validació, existeix un segon context: el de descobriment. És a dir, les circumstàncies –elements subjectes al temps i a l’espai- que acompanyen i condicionen els enunciats, encara que no en determinin la justificació. Heus aquí el motiu d’aquest escrit: més enllà de l’essència, cal entendre quin entorn propicia l’aparició.
La pregunta és clara: el temps fa l'enunciat? A priori, la resposta afirmativa resulta prou evident ja que: 1) El temps és el contenidor dins el qual sorgeix l’aparició, precedida de l’essència, per la qual cosa la situació cronològica és indispensable en l’aproximació a l’enteniment de les arrels del concepte. Tot concepte – forma necessita ésser plasmat en un temps – matèria; així doncs, com a elements heterogenis però indeslligables necessàriament, no podrem mai analitzar un concepte sense situar-lo en un context temporal. En definitiva, què és el temps sinó la successió de conceptes? 2) D’altra banda, el temps ajuda a l’observador en la seva tasca de catalogació taxonòmica de la realitat. El temps, si formalitzat a través d’un eix cronològic, pren la funció de mapa ordenador de conceptes.
Ara bé, arran d’això se’ns presenten diversos dubtes. En primer lloc, cal entendre que si el temps és moviment, és per tant inestable, perible. Per exemple, basar els conceptes polítics en dependència de quelcom perible, irremediablement ens porta al desconcert, al relativisme, o fins i tot al nihilisme. Així doncs, és adequat titular, racionalitzar el significat de les tendències polítiques amb nomenclatures referents al temps: conservador (passat) i innovador (futur)? Si són noms de temps, vol dir que d’aquí dos segles els innovadors seran els conservadors? Com podem veure, existeix el risc d’interpretar les nomenclatures com a contenidor temps – espai. Probablement l’ empirista tendirà a refutar que no hi ha idea (forma) sense la seva època corresponent (matèria), que el contingut sorgeix necessàriament d’un continent fins a tal punt que el continent acaba sent, per se, un contingut. Cert. No obstant, l’ empirista no s’adona que el terme sorgir ja implica la fragmentació d’una unitat i la conseqüent existència de dos elements: contenidor que plasma i contingut que és plasmat. La seva equivalència és, doncs, material, però no estricta. Per tant, si bé el fluir és auxiliar necessari, no és el contingut en sí. En conclusió, caldria sotmetre els termes conservadorisme – innovació a una crítica basada en la perfecta compenetració continent actiu (món) i contingut passiu (concepte). Tanmateix, es revisaria el terme temps, no com a cronologia estricta (per això cal fer servir el terme fluir), sinó com a producte d’un procés psicològic assimilatori.
Malgrat que no ha d’interferir en el de validació, existeix un segon context: el de descobriment. És a dir, les circumstàncies –elements subjectes al temps i a l’espai- que acompanyen i condicionen els enunciats, encara que no en determinin la justificació. Heus aquí el motiu d’aquest escrit: més enllà de l’essència, cal entendre quin entorn propicia l’aparició.
La pregunta és clara: el temps fa l'enunciat? A priori, la resposta afirmativa resulta prou evident ja que: 1) El temps és el contenidor dins el qual sorgeix l’aparició, precedida de l’essència, per la qual cosa la situació cronològica és indispensable en l’aproximació a l’enteniment de les arrels del concepte. Tot concepte – forma necessita ésser plasmat en un temps – matèria; així doncs, com a elements heterogenis però indeslligables necessàriament, no podrem mai analitzar un concepte sense situar-lo en un context temporal. En definitiva, què és el temps sinó la successió de conceptes? 2) D’altra banda, el temps ajuda a l’observador en la seva tasca de catalogació taxonòmica de la realitat. El temps, si formalitzat a través d’un eix cronològic, pren la funció de mapa ordenador de conceptes.
Ara bé, arran d’això se’ns presenten diversos dubtes. En primer lloc, cal entendre que si el temps és moviment, és per tant inestable, perible. Per exemple, basar els conceptes polítics en dependència de quelcom perible, irremediablement ens porta al desconcert, al relativisme, o fins i tot al nihilisme. Així doncs, és adequat titular, racionalitzar el significat de les tendències polítiques amb nomenclatures referents al temps: conservador (passat) i innovador (futur)? Si són noms de temps, vol dir que d’aquí dos segles els innovadors seran els conservadors? Com podem veure, existeix el risc d’interpretar les nomenclatures com a contenidor temps – espai. Probablement l’ empirista tendirà a refutar que no hi ha idea (forma) sense la seva època corresponent (matèria), que el contingut sorgeix necessàriament d’un continent fins a tal punt que el continent acaba sent, per se, un contingut. Cert. No obstant, l’ empirista no s’adona que el terme sorgir ja implica la fragmentació d’una unitat i la conseqüent existència de dos elements: contenidor que plasma i contingut que és plasmat. La seva equivalència és, doncs, material, però no estricta. Per tant, si bé el fluir és auxiliar necessari, no és el contingut en sí. En conclusió, caldria sotmetre els termes conservadorisme – innovació a una crítica basada en la perfecta compenetració continent actiu (món) i contingut passiu (concepte). Tanmateix, es revisaria el terme temps, no com a cronologia estricta (per això cal fer servir el terme fluir), sinó com a producte d’un procés psicològic assimilatori.
JOSEP
1 comentari:
Enserio que ho llegiria. De debó. Però com que sóc una persona extremadament ignorant (per algo he tret un 4 a Catalunya), se'm fa una mica espès i incomprensible.
En fi, que me sembla molt bé que escriguis un blog i que posis lo que et passi pel barret. Jo ho faig i és altament terapèutic.
Publica un comentari a l'entrada