dilluns, 23 de març del 2009

OBJECTIVITAT EN LLETRES?

Primerament, cal esmentar que l’aproximació al fenomen humà, en un sentit purament material o arqueològic, resulta una feina complicada; no obstant, encara ho pot resultar més desengranar-ne el rerefons psicològic, és a dir, la base teòrica, inconscient i sistemàtica que motiva un procés social[1]. A primer cop d’ull, els exemples són prou il·lustratius: per exemple, respecte a la mentalitat mortuòria de l’ Antic Egipte, sorgeixen multitud d’opinions, de manera que l’ u es desintegra, s’esmicola en totes i cadascuna de les escoles (simbolisme, materialisme, positivisme, estructuralisme...). Si bé aquest fet hauria de motivar a construir debat, sovint han aparegut veus negativistes, impregnades de relativisme i pessimisme, que apuntarien a la impossibilitat de coneixement en ciència social, tristament revestida, per aquesta causa, amb el nom de ciències toves. Així doncs, mai podrem saber del cert quin missatge hi havia rere els objectes funeraris egipcis? Des del meu punt de vista, no ho considero així. A continuació, comentarem breument cadascun dels arguments utilitzats pel relativisme escèptic, per posteriorment refutar-los i poder començar, així, a teixir els fonaments de la nostra investigació amb major seguretat. 1) En primer lloc, és habitual menysprear la complexitat del fenomen social, sempre subjecte a reinterpretacions internes, en front a la uniformitat i claredat de la natura, en tant que no es pensa a sí mateixa. És a dir, seguint el discurs cartesià: les matemàtiques progressen, la filosofia no. Malgrat que el context de descobriment no ha d’intervenir en el de validació, considero que aquesta formulació és producte d’una visió interessadament parcial -auge de les ciències naturals respecte les socials-, la qual utilitzaria la ciència com a instrument legitimador d’ una idea preconcebuda. Per tant, l’argument perdria solidesa. 2) D’altra banda, apareix el difícil encaix entre la recerca objectiva de la veritat-societat i el món de valors subjectius sobre el que s’asseu aquesta veritat-societat: es pot construir, en definitiva, una ciència a partir de quelcom irracional i inconscient com els valors o les idees? Des del meu punt de vista, aquest dubte deixa entreveure una certa confusió entre descripció i objecte descrit[2]. Evidentment, la recerca científica no és la societat, malgrat que s’hi aproximi formalment, de la mateixa manera que la recepta de cuina no és el plat. Per tant, la base de l’equivocació no es troba en la ciència com a instrument d’explicació del món, sinó en pretendre que els enunciats de la ciència ens proporcionin les mateixes sensacions, reaccions i respostes –en una paraula, experiències-, que ens transmetria una confrontació amb els enunciats descrits, cosa més pròpia de la poesia. Per tant, tenint en compte que allò que fa la ciència és el mètode (medicina), i no l’objecte (el cos humà); les especulacions sobre la naturalesa de l’objecte resulten estèrils. 3) En conseqüència amb l’ anteriorment dit, la clàssica divisió del coneixement segons l’objecte d’estudi, l’home o la natura, ciències dures o toves, cau pel seu propi pes. Certament, varien les tècniques –la natura parla a través de les matemàtiques, mentre que la ment humana ho fa a través del logos-; però no el mètode. 4) Un cop refutats els postulats negativistes, en darrer lloc, ens centrarem en els relativistes. Des del meu punt de vista, resulta una visió força còmoda, malgrat que incorrecta ja que; a) Es contradiu en l’enunciat -res és absolut ja és un axioma absolut-; b) Tal i com argumenta l’egiptòleg Jan Assmann, no explicaria el canvi social en tant que cada element seria un continent aïllat; c) Malgrat que fos la veritat relativa, sempre restarien dos axiomes absoluts: reconèixer el concepte últim i metalingüístic veritat, així com l’existència d’un debat legítim que fes possible la discussió.

JOSEP

[1] MANNHEIM, Karl. Ideologia i utopia.
[2] RUDNER, Richard S. Filosofía de la ciencia social. Madrid, 1973.