Després d'acabar Los límites de la acción del Estado, de W. Humboldt, fa uns dies que he començat amb La República de Plató... Què m'ha fet decantar per ell? Si bé, en termes de contingut, Aristòtil prèn avantatge pel seu tarannà proper, realista, empíric, tan adequat a la directa l'observació; Plató destaca, malgrat el seu aparent irrealisme epistemològic, en termes fonamentalment metodològics. En aquest sentit, resulta fascinant l'extraordinària cohesió, i, perquè no dir-ho, perfecció, de la seva estructura. A diferència del pensament aristotèlic, els grans temes de Plató -la ciutat, l'educació i l'ànima-s'ordenen, s'entrelliguen, es complementen, es compenetren, s'expliquen i es justifiquen recíprocament, fins a formar un sentit total sota el paraigües de la idea de Bé. Aquest assoliment últim il·lumina, al seu torn, l'enteniment de cadascun dels temes particulars comentats, la qual cosa ens avesa a una mirada estructurada, mesurada i coherent sobre el món. En definitiva, paradigmàticament racional. Un petit exemple d'aquesta característica el trobem al fragment II, 386d.
- La investigación que emprendemos no es de poca monta; antes bien, requiere, a mi entender, una persona de visión penetrante. Pero como nosotros carecemos de ella, me parece -dije- que lo mejor es seguir en esta indagación el método de aquel que, no gozando de muy buena vista, recibe orden de leer desde lejos unas letras pequeñas y se da cuenta entonces de que en algún otro lugar están reproducidas las mismas letras en tamaño mayor y sobre fondo mayor también. Este hombre consideraría una feliz circunstancia, creo yo, la que le permitía leer primero estas últimas y comprobar luego si las más pequeñas eran realmente las mismas.
- Desde luego -dijo Adimanto-. ¿Pero, qué semejanza adviertes, Sócrates, entre ese ejemplo y la investigación acerca de lo justo?
- Yo te lo diré -respondí-. ¿No afirmamos que existe una justicia propia del hombre particular, pero otra también, según creo yo, propia de una ciudad entera?
- Ciertamente -dijo.
- ¿Y no es la ciudad mayor que el hombre?
- Mayor -dijo.
- Entonces es posible que haya más justicia en el objeto mayor y que resulta más fácil llegar a conocerla en él. De modo que, si os parece, examinemos ante todo la naturaleza de la justicia en las ciudades y después pasaremos a estudiarla también en los distintos individuos intentando descubrir en los rasgos del menor objeto la similitud con el mayor.
En resum, hàbilment i amb retòrica afinada, Sòcrates, a qui Plató dóna la paraula, considera la política respecte la ciutat el que és la pedagogia respecte l'ànima; la diferència, és, tan sols, quantitativa (per exemple, la ciutat es correspondria amb una cascada, mentre que l'ànima individual amb una gota d'aigua insignificant; però malgrat les diferències de mida, es regeixen per les mateixes lleis i constitució essencial). Això concorda amb l'anteriorment dit sobre la metodologia de Plató. Més ben dit, el mestre, Sòcrates, obre la porta a que, posteriorment, Plató pugui identificar, ja en el seu pensament genuí, la política amb el procés pedagògic i l'estudi de l'ànima, i viceversa -el primer com aplicació dels últims per resoldre els afers de la ciutat i governar de la manera més justa i propera al Bé-.
Fixeu-vos com s'acaba lligant tot!!!
Josep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada