Umberto Eco: APOCALÍPTICS I INTEGRATS

Apocalíptics i integrats és una obra de l’escriptor italià Umberto Eco publicada l’any 1965, que té com a objecte d’estudi les relacions entre la cultura popular i els mitjans de comunicació, així com la dicotomia de l’alta cultura i la de masses. A partir d’aquí, l’ obra es desenvolupa a través de l’anàlisi crític dels dos enfocaments antagònics que sorgeixen: els apocalíptics i els integrats.

Feta aquesta introducció, passarem a abordar amb més profunditat les reflexions d’ Umberto Eco. En primer lloc, cal plantejar el context històric on ens situem. En plena dècada dels seixanta, ja fa temps que els fenòmens relacionats amb la cultura popular de masses s’han anat multiplicant a través d’una iconologia totalment homogeneïtzadora, com la figura de Superman. Davant d’aquest fet, Eco explica com els intel·lectuals es divideixen i responen de dues maneres diferents. Per una banda, es consolida una corrent pessimista i reaccionària (els apocalíptics), que s’oposa al procés anteriorment comentat i el considera com una dissolució, una disgregació de la cultura. Mostra d’això és L’eclipsi dels intel·lectuals, d’ Elémire Zolla, on es deixa palesa la pèrdua de la figura de l’intel·lectual en una cultura de masses. En canvi, per altra banda, existeix un pensament que prefereix optar per una via de conciliació; són els anomenats integrats. Segons ells, la cultura s’ha de flexibilitzar, s’ha d’obrir, si es vol adaptar als paradigmes de la modernitat[1]. Cal saber aprofitar, doncs, les oportunitats dels nous temps, per la qual cosa la iconologia de masses, com ara l’heroi Superman, també ha de ser un instrument digne al servei de l’anàlisi i la reflexió sociològica. Dos enfocaments, com veiem, molt distants entre sí, la contraposició dels quals sobrepassa els límits del fet purament metodològic o utilitari (per a què ha de servir la cultura?). Ens trobem en un debat més profund, de concepte. Així doncs, hem d’entendre la cultura com un fet inherent en el col·lectiu, i que per tant, es pot mostrar en múltiples cares igualment vàlides (alta cultura, cultura de masses)?[2] O bé es situa en un estadi superior de desenvolupament, fruit, exclusivament, d’un codi formal i deontològic? [3] No obstant, aquesta visió purament conceptual del debat no ens ha de fer oblidar les evidents implicacions sociotemporals[4] que l’acompanyen: els apocalíptics es situen en una visió més tradicional, salvaguardant la figura de l’intel·lectual, mentre que els integrats abanderen el canvi social, l’obertura de la cultura a la massa. Finalment, des d’una òptica exemplificadora, podríem catalogar com a discurs apocalíptic la mentalitat de Benjamin, al criticar la pèrdua de l’essència de l’obra d’art a causa de la seva proliferació tècnica, així com el pensament de Bourdieu, totalment contrari a la dictadura de l’audiència i el màrketing per sobre de la recerca de la qualitat pròpia. En canvi, la confiança de Jeanneney cap al criteri de la majoria, del gran públic, es posiciona en una òptica clarament integrada.
Ara bé, després del plantejament del debat, quina és la posició d’ Umberto Eco? Segurament es tracta d’ una qüestió complexa, però en general, la podríem catalogar dins de la mentalitat integrada. Umberto Eco proposa que els fenòmens més populars siguin també analitzats pels acadèmics, amb la mateixa metodologia, i que per tant, siguin dignificats i rebin el mateix tracte que l’alta cultura. En definitiva, podem considerar Umberto Eco com una ment oberta que aporta un alè d’aire fresc en l’estudi de la societat. De fet, les proves les trobem en el propi decurs de la novel·la. A causa de la magnitud de l’obra, però, ens centrarem només en un petit apartat: l’anàlisi del còmic de “Steve Canyon”. A partir d’aquí, podrem respondre amb més solidesa la pregunta anteriorment formulada.

Steve Canyon és un personatge de còmic, aparegut l’any 1947 a la mà de Milton Califf, que protagonitza una tira còmica de gran èxit. En base això, Eco intenta esbrinar quines són les claus d’aquest èxit. Pren un exemplar i en descodifica el llenguatge; la simbologia de cadascuna de les onze vinyetes que el composen. D’aquesta manera, mostra quin rerefons psicològic amaga el còmic. Per exemple, a la sisena vinyeta, quan apareix el personatge de Canyon –atractiu i seductor-, Eco ho relaciona immediatament amb el prototip de galant de Hollywood. Canyon és, doncs, un símbol d’Amèrica, de la terra del liberalisme, on el més ben adaptat, guanya.

A través d’aquest breu però il·lustratiu exemple, podem deduir quin és el pensament d’ Umberto Eco. Així doncs, l’anàlisi de Steve Canyon es constitueix com una de les múltiples proves de la seva mentalitat integrada. Per dues raons. En primer lloc, pel propi fet de considerar Steve Canyon un objecte d’estudi; i en segon lloc, per la profunditat del seu anàlisi. Des del moment que és capaç d’associar un simple personatge de còmic amb un prototip cultural, i, en definitiva, amb una determinada manera de veure el món, es demostra la confiança d’Eco en la credibilitat de la cultura de masses.
Ara bé, per acabar el comentari, cal matisar lleugerament aquestes deduccions. Si bé és cert que Eco simpatitza amb les tesis integrades, també ho és que es serveix de l’esperit crític dels apocalíptics. Per tant, no accepta un seguidisme cec cap a la modernitat. No accepta un txec en blanc. En conseqüència, per entendre la mentalitat d’Eco, hem de fugir d’una disjunció excloent. Eco no rebutja el fet apocalíptic, sinó el discurs de la por com a arma de convenciment. Ara bé, un cop abandonat aquest aspecte, aprofita idees apocalíptiques per adquirir esperit crític i evitar, d’aquesta manera, convertir-se en un integrat cec.
En definitiva, podríem definir Umberto Eco com un integrat amb consciència d’integrat.



JOSEP

[1] Novament, l’ utilitarisme torna a sorgir en aquest argument. Des del meu punt de vista, i en contraposició a les tesis de Stuart Mill, la veritat no s’ha de basar necessàriament en l’empobridor “ per a què serveix”.
[2] Concepció pròpia dels integrats. Fent referència a l’exemple de Superman: l’heroi del còmic i la figura del superhome de Nietzche es consideren dos reflexos diferents, però igualment vàlids, d’un mateix pensament capitalista.
[3] Concepció pròpia dels apocalíptics, en contraposició a l’ anteriorment dit.
[4] Amb això es vol recordar que el debat no sorgeix “per se”, sinó que s’explica pel context històric explicat breument al principi del paràgraf.