Balzac, H. "Les il·lusions perdudes" (o el fracàs del liberalisme)

PROPOSTA D'INVESTIGACIÓ HISTÒRICA:

BALZAC COM A REFLEX DEL FRACÀS DEL LIBERALISME.

A PARTIR DEL SEGÜENT ARTICLE PODEM ESTABLIR-NE LES CONSEQÜÈNCIES:

->EL QUE U. ECO ANOMENA "APOCALÍPTICS" I NIETZCHE, ÚLTIM HOME.
->EL MOVIMENT OBRER=DESENGANYATS DEL CAPITALISME, COSÍ GERMÀ DELS "INTEGRATS"? OPTIMISME EN EL PESSIMISME? HEDONISME?

Les il·lusions perdudes és una de les obres més cèlebres de l’escriptor francès Honoré de Balzac. Estructurada en tres volums publicats els anys 1837, 1839 i 1843, narra la història de dos joves amics: Lucien Chardon i David Séchard. Les esperances, els somnis, les paradoxes i els desenganys que teixeixen el destí d’aquests dos joves es constitueixen com un fidel retrat sociològic on s’emmiralla l’ Europa del segle XIX.

En primer lloc, hem de fer referència amb quina metodologia s’ha d’analitzar la novel·la. En aquest sentit, cal explicar el decurs de la narració tot relacionant-lo amb cadascun dels elements que composen la realitat social de l’època, ja que aquest és el propi objectiu metodològic de la tradició realista. En altres paraules, es concep la novel·la com un instrument d’anàlisi sociològic: la trajectòria vital de Lucien, el protagonista, es correspon, a petita escala, amb la trajectòria de l’Europa de segle XIX. Per tant, Honoré de Balzac es situa, juntament amb Tolstoi o Stendhal, com un dels màxims exponents de la laxa expressió realisme, la qual sobresortirà del camp de la literatura i arribarà fins a les arrels més íntimes del fenomen de la fotografia i de les arts plàstiques de finals de segle XIX.
Dit això, entrem a parlar de la novel·la pròpiament dita, començant per la primera part. Se’ns presenta un jove somniador ple d’il·lusions, Lucien Chardon, eix vertebrador de l’obra. Provinent del món rural, la seva màxima aspiració és convertir-se en poeta i anar a París, la ciutat, per triomfar i descobrir la modernitat. El seu paper es contraposa amb el seu amic, David, que toca de peus a terra en tot moment.
Partint d’aquest plantejament esquemàtic[1], veiem com l’acció neix en dos espais contraposats; per una banda, el camp (Angoulème) i l’altra, la ciutat. És evident que, en aquest cas, l’entorn no es redueix a un simple element decoratiu o contextual, sinó que pren un important protagonisme en el significat de l’obra. En altres paraules, el paisatge no és un “on”, sinó un “què”. D’aquesta manera, el poble simbolitza les arrels més íntimes, no només de Lucien, sinó de la pròpia societat. El camp es recorda com aquell bressol on sembla que el temps no hagi passat; s’associa amb els vells temps (Antic Règim), quan no existien més horitzons que els definits pel pare (noblesa) i la mare (Església)[2]. L’Antic Règim és la infància d’Europa, i el camp, la seva llar. Tot això es situa en contraposició a la ciutat, París, símbol de la modernitat.
Lucien, per la seva banda, es troba endinsat en el context rural comentat. No obstant, el seu caràcter somniador ben aviat el farà despertar i prendre consciència que per teixir el seu futur com a poeta haurà d’anar a la ciutat. Lucien és ambiciós, per la qual cosa, el seu personatge simbolitza el rebuig a l’Antic Règim i el rerefons de confiança en el progrés, inherent al liberalisme. Des d’un punt de vista d’esperit, d’essència, un liberal de principis de segle XIX és un optimista; Lucien encarna molt bé aquest esperit. De fet, personalment, si hagués de resumir aquella mentalitat amb una paraula, escolliria: joventut[3]. L’optimisme del jove adolescent. L’optimisme de la Revolució Francesa. Un esperit, en canvi, que es contraposa amb el del seu amic David. Segurament l’aparició d’aquest personatge serveix per enaltir el caràcter de Lucien; Lucien és tot el que no és David. Així doncs, mentre David s’acontentarà en viure tranquil·lament a Angulema amb la seva esposa i criatures, Lucien tindrà una vida del tot trepidant, a nivell personal i professional, tal i com explicarem més endavant.

Abans, però, d’analitzar com Lucien arribarà a l’objecte dels seus anhels (París, capital de la modernitat), cal precisar a partir de quina manera podem copsar, utilitzant termes de Walter Benjamin, l’àuria del liberalisme. No es tracta d’una concepció simplement política, sinó molt més profunda: d’esperit. Concretament, Balzac ho situa, a la seva novel·la, en el fet periodístic. El periodisme es constitueix com el motor del liberalisme, no només a nivell simbòlic, sinó que s’endinsa en el seu sentit més profund, al moll de l’os. Així doncs, la llibertat de premsa, l’accés universal a la informació i la proliferació a gran escala es corresponen amb el desenvolupament de la modernitat. La rapidesa de la impremta crea uns estímuls, unes imatges, unes sensacions, que enalteixen el progrés. És per aquest motiu que Balzac situa la descripció de la impremta al principi de la novel·la i li dedica una gran atenció amb tota mena de detalls.

Fet aquest apunt, acabem la ressenya tancant el decurs de la narració. Lucien arriba a París, símbol del liberalisme per excel·lència, però ben aviat veurà com no tot és tan fàcil com s’havia plantejat. Passarà penúries econòmiques; s’incorporarà la impremta per mitigar-les, però ni així aconseguirà arribar a les seves velles utopies. Aquest trist desengany es va desenvolupant, poc a poc, al llarg de la segona part de la novel·la. No obstant, Lucien no pren consciència del fracàs fins a la tercera part; la culminació del desengany. Un Lucien adult, empobrit econòmicament, i també sentimentalment, torna al seu bressol rural, perquè a la ciutat no ha trobat allò que un dia li van prometre.
Per acabar, amb aquest desenllaç, Balzac simbolitza el destí inexorable dels discursos utòpics liberals. La fi de la confiança en el progrés portarà a una Europa adulta, que ja no té ganes de fer la revolució. Una Europa poblada per un nihilisme destructiu, un últim home sense aspiracions ni referents, com diria Nietzche. Un desengany que segurament, molts anys després, s’identificarà amb el caràcter apocalíptic de Benjamin o Bourdieu, tot fent un repàs dels darrers escrits del Blog.

En definitiva, les il·lusions perdudes de Lucien, són, d’alguna manera, les il·lusions perdudes del somni liberal.


JOSEP

[1] Com es pot veure, no segueixo, en la meva ressenya, la seqüència literal de la novel·la, sinó que l’adapto per efectuar l’anàlisi amb més facilitat.
[2] En aquest sentit, opino que considerar la societat feudal com un règim d’opressió i subordinació es correspon a una visió condicionada per l’actual perspectiva liberal. No es tracta que el pagès “no pogués” rebel·lar-se, sinó que directament no s’ho plantejava, de la mateixa manera que en el dia a dia hom no es replanteja la fiabilitat dels sentits.
[3] Metàfora que es relaciona amb l’ anterior identificació de l’Antic Règim com a infància. En definitiva, aquestes paraules responen a la voluntat d’entendre millor la història, en tant que aquesta s’identifica, en gran, amb la psicologia de l’individu.