Ressenya: CIUTADÀ KANE

Ciutadà Kane (1941), d’ Orson Welles, és un dels grans mites de la història del cinema. Un film on es narra la vida d’un magnat nord-americà, Charles Foster Kane, des dels seus inicis fins a la culminació d’un autèntic imperi empresarial i mediàtic format per una cadena de diaris, xarxes d’emissores de ràdio... Tanmateix, més enllà del fil argumental, la pel·lícula va acompanyada d’un complex entramat de símbols i miralls; missatges que transgredeixen i denuncien subtilment, tot convidant-nos a replantejar les essències més profundes dels fenòmens socials –i especialment del periodisme-.

En primer lloc, cal plantejar la pregunta clau sobre la que gira l’argument: qui és Kane? Evidentment, un dels personatges més poderosos i mediàtics dels Estats Units... però què s’hi amaga al darrera? En altres paraules, es coneix Kane com a figura polièdrica, que se sap adaptar hàbilment a totes les situacions per tal de triomfar[1]; però desconeixem absolutament quin és el Kane íntim (encarnat, posteriorment, a través de la paraula rosebud). Heus aquí una problemàtica a la que hauran de fer front els periodistes després de la seva mort, i que representa, a petita escala, l’eterna pregunta de la teoria del coneixement: Existeix la veritat absoluta? Com la podem trobar? Davant d’això, el film se’ns presenta com un entramat d’angles de visió correctes, però parcials, i que per tant, semblen vorejar el frustrant i confús relativisme[2].
Malgrat aquesta complexitat innegable, la figura de Kane va acompanyada d’un simbolisme que sobresurt els límits de la pantalla i va més enllà de la ficció. Primerament, el protagonista representa l’americà tipus. El mateix títol és prou explícit: ciutadà. Com ho són milions de persones al país del capitalisme. Representa, en definitiva, la igualtat natural, sense cognoms feixucs ni ornaments nobiliaris, per tal d’assegurar el lliure mercat, el somni americà, el fer-se a si mateix.
Seguint en aquesta línia, si considerem Kane com a arquetip de l’Amèrica liberal, inevitablement desembocarem en un punt feble: la paraula rosebud. La pronuncia al morir, referint-se al trineu que tenia quan era petit. Aquest detall simbolitza tot el que Kane no va poder viure, la falta de calidesa, una infantesa perduda, un amor frustrat. Heus aquí una crítica mordaç d’ Orson Welles: realment l’ambició, la riquesa, el poder condueixen a l’autorealització? És evident que no[3]. Kane és el més ric, el més aclamat; però no el més feliç. El poder representa un refugi material per compensar les frustracions espirituals, de manera que el caràcter populista i autoritari de Kane no és altra cosa que una mostra de debilitat interna[4].
Un cop analitzat el paper del protagonista, passem al segon gran element de comentari: el periodista. Quin és el seu leitmotiv? Efectivament, Ciutadà Kane aporta una profunda reflexió en aquest sentit.
Primerament, el verdader periodista apareix –sota l’ombra de Thompson- com un investigador. No és un transcriptor, sinó una persona inconformista, que busca, que contrasta, que critica i que, en definitiva, es distancia de les creences cegues de la massa, com si d’un flâneur es tractés. Una figura que té com a missió fer encaixar les peces de la història –a través de les entrevistes-, i sobretot, vetllar per la salut democràtica del país –contrastar punts de vista-.
D’ altra banda, el personatge de Charles Foster Kane posa de manifest l’immens poder fàctic del periodisme. El periodista, per començar, és el portaveu que comunica les altes esferes socials amb el poble. Per tant, ocupa una posició immensament estratègica, ja que és capaç d’influir sobre el pensament i la opinió de tota una societat. De fet, Kane es va convertir en tot un mite gràcies al poder fàctic dels mitjans de comunicació. Com a bon visionari, no es va equivocar quan va preferir dirigir un diari abans que gestionar les millors mines d’or, malgrat la indignació del senyor Tatcher. Resumint, la visió que es dóna del periodisme reafirma el típic refrany: “La informació és poder”. El Quart poder.


En conclusió, Ciutadà Kane proporciona una visió analítica, crítica i mordaç de la societat, que encara és perfectament vàlida avui dia. Així doncs, es fuig de la pel·lícula com a simple oci lucratiu de diumenge a la tarda que, malauradament, tant impregna el cinema actual. Ciutadà Kane té un missatge profund que dóna peu a reflexionar... És un clàssic. Simplement.


JOSEP


[1] Exemple d’aquesta personalitat flexible i polièdrica de Kane és l’afirmació que apareix al principi de la pel·lícula: “Kane fue siempre novio, pero nunca esposo”.
[2] José Ortega y Gasset, filòsof espanyol de principis de s.XX i màxima icona del perspectivisme, fa un discurs semblant per pal·liar la dicotomia dogmatisme-relativisme. Així doncs, existeix una veritat absoluta (la idea de Charles Foster Kane). No obstant, l’observador no pot accedir a la seva totalitat, no pot veure mai el món tal com és, perquè viu aferrat a un subjecte, i per tant, a un punt de vista.
[3] Un clar exemple del penediment de Kane és l’expressió: “Si no hagués sigut tan ric, hauria sigut millor persona”.
[4] Com sovint passa amb les figures de tipus dictatorial (Hitler, Mussolini, Franco).