Què és el catalanisme?

En primer lloc, s’ entén catalanisme d’ una manera generalitzada; com a la devoció als interessos i a les característiques nacionals catalans. Això significa que el catalanisme defensa la personalitat pròpia que identifica i diferencia a Catalunya respecte els altres pobles (Valentí Almirall ho denominava particularisme). De fet, qualsevol nacionalisme –i el català no és cap excepció- es fonamenta en l’ exclusivitat (si no, només existiria la nació humana).
Respecte a allò en què creu el nacionalisme català (les característiques nacionals catalanes) sorgeix un seguit d’ interrogants: d’ on surt la raó de ser de Catalunya (com un element independent)? A partir de quin moment podem dir que hom és català? El territori fou ocupat per multitud de civilitzacions (íbers, romans, visigots, musulmans...), que, amb les seves respectives aportacions culturals, van anar confeccionant el que avui coneixem com a Catalunya. Per tant, tots estem entremesclats amb tots. Per si sols, no existiríem; la nostra anhelada personalitat pròpia no és res més que el producte d’ una barreja anterior. Sabent això, se’ ns fa molt difícil definir els límits del particularisme d’ Almirall, de les característiques nacionals catalanes sobre les quals es basa el catalanisme. Per exemple, qui és més autòcton: una persona que es diu Almirall (cognom aparentment ben català, però que, en realitat, és el fruit d’una paraula forastera –prové de l’ àrab amir, “capità”-) o bé una altra que es diu López? Potser ho és qui va arribar primer (encara que, de fet, tots dos van arribar d’ un altre lloc)? Però, si seguim aquest criteri, sempre trobarem algú anterior: fins on arriba aquesta cadena (musulmans, visigots, romans, íbers...)? On posem els límits a la història? Fins a quina data hem de retrocedir en el temps per fixar un punt d’ inici de la nació catalana??
L’ excepció respecte aquesta reflexió, la trobaríem al poble basc. Un cas on trobem una cultura autòctona des de temps immemorials. No presenta cap mena de vincle amb altres pobles ibèrics; ha sofert poquíssimes influències al llarg de la història. És per aquest motiu que el nacionalisme basc ha presentat tendències de caràcter racial, doncs es salva del problema existencial exposat i, per tant, pot fonamentar millor la seva exclusivitat.
La resta de pobles, en canvi, ens trobem submergits en el marc de discussió comentat. Davant d’ aquesta problemàtica, se’ns acudeixen lemes com els de Jordi Pujol: és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya. Ara bé, aquesta solució genera contradiccions respecte els principis de qualsevol nacionalisme. Com es pot defensar una ideologia i, alhora, no aplicar-la? Com es pot tenir devoció a les característiques nacionals catalanes (= catalanisme), i, alhora, no tenir-les en compte per definir el concepte de català? Vet aquí la contradicció. Si és català aquell que desconeix la llengua i els costums propis, on queden els trets que diferencien el compatriota de l’ estranger? El concepte de nació catalana, i amb ell, el de catalanisme (=exclusivitat), s’ enfonsen.
Una paradoxa, aquesta, que s’ accentua perillosament al món globalitzat actual. Una de les conseqüències de la mundialització, la uniformització de les cultures, és sinònim a destrucció de la diferència; per tant, a aniquilació del sentit dels nacionalismes identitaris. I això ja està passant. Si sortim al carrer, n’ obtindrem la prova: no hi ha cap element que diferenciï un català d’ un alemany. Vestim la mateixa roba (texans, jersei); mengem els mateixos aliments (hamburguesa, en comptes de carn d’ olla); escoltem la mateixa música (pop, en comptes de sardanes)... On queda el particularisme d’ Almirall? On queda la cultura catalana, que ens identifica? Hem perdut l’ exclusivitat, i sense l’ exclusivitat, el catalanisme no té sentit. És per això que, avui dia, els nacionalismes resulten inviables. Senzillament són una il·lusió òptica, una arma electoral més.