Falten 4 dies per la Selectivitat...

... i no tinc altra cosa a fer que viciar-me amb "El laberinto español", de l'historiador anglès Gerald Brenan. Brillant!!! Es tracta d'una reflexió social, política i antropològica sobre els trets generals de les gents que habiten la penísula Ibèrica; els quals li permeten explicar, posteriorment, les causes de la Guerra Civil (1936-1939). Així doncs, amb aquesta obra, Brenan substitueix l'avorrida llista de fets que s'ensenya a les nostres aules pel que realment és la història: un laberint infinit de causes i conseqüències.

Resumint: és un tresor, del qual us n'explicaré uns quants bocins, sota el títol:

COM SOM ELS ESPANYOLS?

Sí, sí. SOM. L'anti-espanyolisme que es respira a Catalunya és la prova de la nostra espanyolitat. Segons Brenan,"España es el país de la patria chica", on la força del sentiment local i cantonal passa per sobre de l'escassa cohesió estatal. Els que avui defensen la unitat d'Espanya, han hagut de dissimular-ho amb la religió (la Reconquesta, aquell bressol on tots els regnes foren involucrats en un projecte comú) o les grans dinasties conciliadores (Reis Catòlics, Àustries). Però la història ens demostra que, a banda de les circumstàncies, els espanyols som una complex puzzle, on cada peça es considera un centre autàrquic que renega del veí, amb diferències folklòriques (a Villar del Campo fem llonganissa i a Villar del Río fem xorís), idiomàtiques (a Catalunya parlem català i a València valencià), topogràfiques, etc.

Però... per què? Castella, que per la seva localització geogràfica i la seva història representa la tradició centralitzadora, és una meseta nua, pobra en recursos minerals i indústria. En canvi, les províncies marítimes, gaudeixen d'un dinamisme i un caràcter emprenedor que es tradueix en un auge industrial, burgès. D'aquesta manera, encara que Castella és l'única que pot mantenir unida Espanya -seria impensable un estat governat des de Barcelona o Bilbao-, els castellans no tenen el dinamisme comercial per crear una potència econòmica. La seva actitud és militar i autoritària, i les províncies riques i industrials han comprès aviat que mentre estiguin governades per Castella sacrificaran les seves ànsies liberals.

Aquesta diferenciació canalitza fins a extrems insospitables. El caràcter militar castellà es tradueix en que a principis de segle XX predominava, entre les classes altes, el conservadurisme (autoritat de tota la vida), i entre les baixes, el comunisme (defensa de la igualtat a través de l'autoritat); autoritat, paraula clau en ambdós casos. Comunisme i conservadurisme són filles del mateix concepte (el dogmatisme castellà), amb diferències d'aplicació a causa de les circumstàncies (un és per pobres i l'altre és per rics).
En canvi, a Catalunya, els obrers no eren comunistes ni els rics eren conservadors... Perquè som, a diferència de la Meseta, terra de portes obertes; posem accent a la llibertat (volem alliberar-nos de l'opressió centralista) enfront del dogmatisme (que identifiquem amb el castellà). I això es tradueix en un obrer anarquista i un burgès liberal.

Resumint, i anant al gra:
NO és la llengua
NO és la història
NO són les costums
el que diferencia Catalunya de Castella. És la visió oposada de la societat, l'economia, la política... en definitiva, de la vida mateixa.


JOSEP

Una frase per a reflexionar:

Los anarquistas han destruido muchas iglesias, pero el clero había destruido mucho antes la Iglesia

José Castillejo