Què és anar endavant?

La Història és la ciència humana que estudia el passat dels homes. Per fer-ho, abraça diferents instruments -la societat, l’economia o la política- i àmbits d’estudi –època clàssica, medieval, contemporània-. Entre aquestes disciplines, n’ hi ha una de molt apassionant: la filosofia de la història. És a dir, teoritzar sobre l’ordenació que els historiadors fan del pas del temps. Una meravella. Seguint aquest fil, a la renovació d’avui, tractaré de reflexionar sobre què és anar endavant i què és anar enrere en la història, i com els diferents governs –dictadures, liberals, socialistes...- en condicionen la resposta. I la gent que s’ho creu.

Si volem ser una mica seriosos, hem de començar per no jutjar la història des del nostre punt de vista. El gran error on tots caiem és aferrar-nos al present i utilitzar-lo com a paràmetre de valoració del passat; hem d’aprendre a dir depèn. El que ara és bo, abans era dolent... qui té raó? Això que sembla tant evident... no ho fem mai. Som uns ceporros des del moment que entreguem el nostre criteri a les circumstàncies històriques i socials que ens toca viure. Som uns ceporros des del moment que condemnem al feixisme només perquè hem vist quatre pel·lícules de nazis, confonent el pensament amb la persona que l’aplica. Som uns ceporros quan ataquem una idea amb fets, i no amb arguments filosòfics. I sinó, mireu: maleïm la dreta perquè el govern, molt hàbil, s’ha encarregat de recordar-nos els terribles crims franquistes... però votem ZP malgrat que els avis dels que avui governen, tant progres i tant macos, cremaven convents, en profanaven les tombes i ballaven amb els cadàvers de les monges pels carrers de Barcelona.

Un cop hem après que la nostra mentalitat no té perquè ser la correcta, podem començar a pensar. I ens adonarem que en realitat... endavant i enrere... Proges i carques... No existeix. La història no va en cap direcció; en tot cas, cada ideologia fixa el paràmetre endarreriment-avenç cronològic en funció de si va aconseguint o no els seus propòsits de poder. Per exemple, per un liberal el segle XIX és un segle d’avenç... però per l’absolutista, no. No hem de comparar; senzillament són sistemes diferents de govern que corresponen a societats totalment diferents. L’Edat Mitjana no és pitjor que la Contemporània, perquè els canvis històrics són transposicions d’estímuls (com les modes; abans ser iguals era dolent, ara és bo... ves per on...). Amb això també vull desmitificar la mala fama de la que gaudeixen les dretes, relacionat amb aquest judici erroni. El conservador és aquella persona que abans vivia molt bé i ara, per raons X, li han tret els privilegis. Per tant, reacciona i es queixa mitificant el passat (per això els diuen reaccionaris). Imagina’t que et roben el mòbil. No protestaràs?

Resumint: per jutjar, ens hem de desenganxar de la realitat on vivim. No us creieu en Zapatero. Com si no pertanyéssim a cap època, perquè si ho fem, no opinarem nosaltres, sinó el que la societat ens ha ensenyat a opinar. L’únic inconvenient que ens pot portar això és la pèrdua de valors absoluts... el relativisme, i per tant, l’escepticisme. Que no nihilisme, per cert. Però això ja és un altre tema.



JOSEP

PD. La gent confon el progrés tecnològic amb l’humà. Respecte el primer, no tinc res a qüestionar. Hem passat de fer la guerra amb pedres a utilitzar bombes atòmiques; de sobreviure 30 anys enmig de malalties i polls, a gaudir de totes les comoditats. Però... i el progrés humà? La moral, l’ètica, en definitiva, les disciplines que estudien la persona, tenen una riquesa molt gran que les ennobleix; la subjectivitat. Repeteixo que no tinc cap prova científica per pensar que ara, com a persona, estic més avançat que a l’Edat Mitjana.