F.Savater (I) - Fundació de la societat

Benvolguts,
Després d'un mes sense fer canvis en aquest Blog, dedicaré unes quantes renovacions a la fantàstica "Política para Amador"; una obra en la qual Fernando Savater, catedràtic de Filosofia a la Complutense, pretén teoritzar sobre el fenòmen polític. Quin és l'origen i la legitimació de l'Estat? Quin sentit tenen els nacionalismes? I la democràcia? Però per respondre a tots aquests interrogants, primer hem d'entendre el domini que abracen: la societat. Així doncs, dedicarem la primera renovació a trobar els fonaments de tot col·lectiu humà.

1. Fundació de la societat: per què vivim junts?
Miro en Chipie. Està tranquil al seu jas. Com que sóc una mica trapella, toco el timbre. I ell reacciona; fa un bot i surt corrents atabaladíssim, bordant. Repeteixo l'experiment diversos cops; arribo a la conclusió que si sona el timbre, ell borda. Per tant, el seu esquema es redueix a estímul -> resposta; és un mecanisme automàtic que funciona segons el binomi del plaer i el dolor. Com l' on-off d'un robot.
En canvi, jo no sóc així. L'ésser humà ha sobrepassat la frontera i pot imaginar coses que no han passat; pot articular un llenguatge; pot pintar un quadre. En definitiva, pot inventar. És un animal racional.

Aquesta diferència resulta fonamental en el concepte d' existència: l'animal viu, l'home sap que viu. Així doncs, si bé l'animal es limita a subsistir (nutrició, reproducció...), l'home s'avorreix i necessita trobar un perquè en tot allò que fa: comença a investigar el seu entorn.
En aquesta recerca, l'home obté el tètric honor de descobrir un element desconegut per la resta d'éssers vius. No és el foc, ni la roda, ni la informàtica; és la mort. L'home és l'únic animal que sap que morirà. Ara ha entès perquè menja, respira i desitja sexualment; per no morir. Més ben dit, per prorrogar el màxim possible la seva condemna irrevocable.

Tot això li fa pànic. D'aquesta por a morir en neixeran moltes coses -de fet, l'haurem de recuperar per explicar l'origen de l'Estat-, una de les quals és el concepte de societat humana.
Així doncs, l'individu buscarà consol en els seus iguals (una espècie de germanor entre l'adversitat); la companyia davant de la soledat de la mort. Si som 300, i no un, el que s'ha d'enfrontar a la mort... ens sentim més "emparats". Per això diem que l'home és un animal social. D'altra banda, hi ha un motiu de molt més pes que relaciona la por a la mort amb la formació de la societat; l'eternitat. Un col·lectiu sempre és més permanent que un individu sol (tu viuràs, tirant llarg, 80 anys; Catalunya ja en porta mil). I això provoca seguretat; sempre ha existit i sempre existirà -enfront a la por a allò desconegut-.

Resumint: com que l'individu té por a la soledat i al canvi, necessitarà aferrar-se a la companyia i l'eternitat d'un grup. I colorín colorado, hem arribat a la fundació de la societat humana.

JOSEP


PD. Si algun valent s'ha atrevit a aguantar-me... em dirà: "mentida!! Els animals també tenen societats (ex: niu d'abelles)!!". Cert. El producte s'assembla, però l'origen i la significació són molt diferents. Els animals s'agrupen per simples qüestions organitzatives, biològiques. Però no veuràs una abella filòsofa que tingui por a morir!