Les coses no es fan així

Començo amb vosaltres, apreciats Albert i Vaca, per agrair-vos la benevolència de comentar en la renovació anterior. Però avui no parlaré de vosaltres, sinó que parlarem de destralers. Sí; n’hi ha molts en aquest món! Qui no té el típic amic despistat, inoportú, aquell que sempre xerra quan no ha de xerrar? A la vida quotidiana, aquests destralers no tenen més perill que el d’una anècdota, fastiguejant i còmica, com de ràbia endolcida per la innocència d’un nen petit.

Ara bé, en política, la presència d’aquest tipus de gent té conseqüències nefastes per a la credibilitat d’una nació. I no em refereixo a altra cosa que el personal d’Esquerra Republicana de Catalunya. A la televisió, a la ràdio o a la premsa, tothom parla de la batalla campal entre Carod i Puigcercós. La sang ja ha arribat al riu. Com diria en García Márquez, és la “Crónica de una muerte anunciada”, ja que les desavinences venen de lluny (Estat Català –Macià- i Esquerra Republicana –Companys-).

Doncs bé. Jo no critico l’espectacle del circ republicà. Cada casa és un món i no m’importa si s’autodestrueixen. El que critico són les conseqüències de la seva batalla interna; per culpa seva, l’ independentisme queda totalment desacreditat. Les proves són evidents. Carod diu el 2014; Puigcercós, per fer-li la punyeta, diu el 2010... Per l’amor de Déu! Com es pot jugar d’aquesta manera amb un tema tant seriós? Si la independència en si ja és molt difícil –per no dir impossible-... imagina’t com en serà si, a sobre, no hi ha entesa entre els que la defensen!

D’altra banda, no només cal buscar la germanor entre independentistes, sinó que també cal allargar la mà al germà gran, Convergència i Unió. Malgrat això, ERC fa els ulls grossos i prefereix pactar amb el socialisme. Atenció: no per confluències ideològiques –ERC té arrels petitburgeses-, sinó per desmarcar-se del seu rival ideològic, CiU. En definitiva, sobreposa el partit a la nació.

Per tant, senyors d’Esquerra, han de canviar. Cal que imposin les idees per sobre de les persones. Han d’entendre que no importen les dretes ni les esquerres. Que tots els catalanistes són un.

I sinó, pensin... Pocs i mal avinguts? Així no anem en lloc.

JOSEP