La rebelión de las masas. JOSÉ ORTEGA Y GASSET.

La massa penetra el jo, en buida el contingut, i l'homogeneïtza en el col·lectivisme...

"Triunfa hoy sobre toda el área continental una forma de homogeneidad que amenaza consumir aquel tesoro [la pluralidad]. Dondequiera ha surgido el hombre-masa de que este volumen se ocupa, un tipo de hombre hecho de prisa, montado nada más que sobre unas cuantas y pobres abstracciones [Ilustración] y que, por lo mismo, es idéntico de un cabo de Europa al otro [...] Este hombre-masa es el hombre previamente vaciado de su propia historia, sin entrañas de pasado, y por lo mismo, dócil a todas las disciplinas llamadas "internacionales". Más que un hombre, es sólo "un" caparazón de hombre constituido por meros "idola fori"; carece de un "dentro", de una intimidad suya, inexorable e inalienable, de un yo que no se pueda revocar [...] Tiene sólo apetitos, cree que tiene sólo derechos y no cree que tiene obligaciones"


.... i és per això que tem la llibertat amb la qual tot individu neix per naturalesa...

"Como está vacío de destino propio, como no siente que existe sobre el planeta para hacer algo determinado e incanjeable, es incapaz de entender que hay MISIONES PARTICULARES y especiales mensajes. POR ESTA RAZÓN ES HOSTIL AL LIBERALISMO, CON UNA HOSTILIDAD QUE SE PARECE A LA DEL SORDO HACIA LA PALABRA. La LIBERTAD ha significado siempre en Europa FRANQUÍA PARA SER EL QUE AUTÉNTICAMENTE SOMOS. SE COMPRENDE QUE ASPIRE A PRESCINDIR DE ELLA QUIEN SABE QUE NO TIENE AUTÉNTICO QUEHACER [...] Todavía el hombre de hoy puede aprender cómo la libertad y el pluralismo son dos cosas recíprocas y cómo ambas constituyen la permanente entraña de Europa"


.... i d'aquí, com apuntava Plató a La República (sí, hi ha coses que no canvien), en neix la tirania de la massa:

"Tal vez padezco un error; pero el escritor, al tomar la pluma para escribir sobre un tema que ha estudiado largamente, debe pensar que el lector medio, que nunca se ha ocupado del asunto, si le lee, no es con el fin de aprender algo de él, sino, al revés, para sentenciar sobre él cuando no coincide con las vulgaridades que este lector tiene en la cabeza. Si los individuos que integran la masa se creyesen especialmente dotados, tendríamos no más que un caso de error personal, pero no una SUBVERSIÓN SOCIOLÓGICA. Lo característico del momento es que EL ALMA VULGAR, SABIÉNDOSE VULGAR, TIENE EL DENUEDO DE AFIRMAR EL DERECHO DE LA VULGARIDAD Y LO IMPONE DONDEQUIERA. [...] La masa arrolla todo lo diferente, egregio, individual, calificado y selecto. Quien no sea como todo el mundo, quien no piense como todo el mundo, corre el riesgo de ser eliminado"


....però què és "todo el mundo"?

"Y claro está que ese "todo el mundo" no es "todo el mundo". "Todo el mundo" era, normalmente, la unidad compleja de masa y minorías discrepantes, especiales. Ahora todo el mundo es sólo la masa".

JOSEP

PD. Que no es malinterpreti. Òbviament tots preferim viure al Món Modern que a la foscor del caciquisme, del feudalisme: no és aquesta l'orientació del debat (avenç sí- avenç no), sinó COM s'està duent a terme l'avenç. Si cap a un pluralisme de veritat o cap a una uniformitat d'estupidesa. Ortega y Gasset fou, doncs, el primer de combatre la dictadura de Primo de Rivera, però cal recordar que també fou el primer a diagnosticar ELS EXCESSOS DE LA SEGONA REPÚBLICA, amb el cèlebre: "¡no es eso, no es eso!".

Classifying knowledge

Nowadays, knowledge is used to be understood through two different and unconnected parts. On one hand, humanistic studies, which consist of all aspects related to human thought, the internal side (for example: arts, literature, language, philosophy or history). In contrast, scientific studies tend to concern with the external side, often referred to natural phenomena (chemical, physic, biology). Actually, it's true that some people is used to develop more properly at grammar than at biology -it's my case-. Therefore, choosing between culture and nature (in other words: specialization) could be a suitable way to put in order an universe of possibilities that is lied at research. Experience and common sense always have confirmed it so: a chemist will develop more properly his job whether he spends his time on practising laboratory's tasks, instead of playing guitar. Obviously, this chemist, for himself, has the unavailable right to choose his own career, because individual will and natural talent must be above State rules.

However, this classification “nature – culture” is not the only one way to organize knowledge. There couldn't exist only this type of organization, because knowledge must be thought through an open-minded view. Otherwise, knowledge would be carried out both a decreasing and a breaking-up process, so that it would be unavailable to imagine a whole extension of the concept apart from its ramifications (nature - culture). For example, in the Middle Age, career was perfectly structured in a qualitative way in order to find a common sense and join energies in spite of differences. Whereas our quantitative Cartesian view tends to build barriers and set up isolated blocks of knowledges -in plural-, Middle Age career was characterized for its brilliant confluence. This will was concreted on the Seven Liberal Arts, that consisted of two main parts. On one hand, Quadrivium, that was composed of Arithmetic, Geometry, Music and Astronomy; on the other hand, Trivium, composed of Grammar, Logic and Rhetoric. But, following the mentioned qualitative -and not quantitative- characteristic, how was thought this structure? And why? Nowadays we tend to separate each other, defining Quadrivium as “science” and Trivium as “sociology”, but we must know that these words were born in 19th century! Actually, the point of view lied at Ancient and Middle Ages was completely different. At first, both Quadrivium and Trivium were conceptualized on the same level: art and science were synonymous. Both were related to a supremacist wisdom. However, whereas Quadrivium was defined as the intelligence (Logos), Trivium was understood as the expression of the intelligence. There couldn't exist one without each other. Therefore, they were intimately associated, carrying out an universe of symbols. This universe reached at all aspects: for example, Music didn't consist not only in playing instruments, but also in learning the platonic concepts of harmony, order, rhythm and well-being, above all.

In conclusion, it's important to be focused on reaching not only several forms of knowledge's organization, but also what reason causes it so. Our society could be proud for its material development. It's true. However, instead of Ancient and Middle Ages, nowadays we suffer an important lack of reflection to relate our career and its sense and, above all, to find out a reason to explain why we do what we are doing.

JOSEP

El mètode en Plató

Després d'acabar Los límites de la acción del Estado, de W. Humboldt, fa uns dies que he començat amb La República de Plató... Què m'ha fet decantar per ell? Si bé, en termes de contingut, Aristòtil prèn avantatge pel seu tarannà proper, realista, empíric, tan adequat a la directa l'observació; Plató destaca, malgrat el seu aparent irrealisme epistemològic, en termes fonamentalment metodològics. En aquest sentit, resulta fascinant l'extraordinària cohesió, i, perquè no dir-ho, perfecció, de la seva estructura. A diferència del pensament aristotèlic, els grans temes de Plató -la ciutat, l'educació i l'ànima-s'ordenen, s'entrelliguen, es complementen, es compenetren, s'expliquen i es justifiquen recíprocament, fins a formar un sentit total sota el paraigües de la idea de Bé. Aquest assoliment últim il·lumina, al seu torn, l'enteniment de cadascun dels temes particulars comentats, la qual cosa ens avesa a una mirada estructurada, mesurada i coherent sobre el món. En definitiva, paradigmàticament racional. Un petit exemple d'aquesta característica el trobem al fragment II, 386d.

- La investigación que emprendemos no es de poca monta; antes bien, requiere, a mi entender, una persona de visión penetrante. Pero como nosotros carecemos de ella, me parece -dije- que lo mejor es seguir en esta indagación el método de aquel que, no gozando de muy buena vista, recibe orden de leer desde lejos unas letras pequeñas y se da cuenta entonces de que en algún otro lugar están reproducidas las mismas letras en tamaño mayor y sobre fondo mayor también. Este hombre consideraría una feliz circunstancia, creo yo, la que le permitía leer primero estas últimas y comprobar luego si las más pequeñas eran realmente las mismas.

- Desde luego -dijo Adimanto-. ¿Pero, qué semejanza adviertes, Sócrates, entre ese ejemplo y la investigación acerca de lo justo?

- Yo te lo diré -respondí-. ¿No afirmamos que existe una justicia propia del hombre particular, pero otra también, según creo yo, propia de una ciudad entera?

- Ciertamente -dijo.

- ¿Y no es la ciudad mayor que el hombre?

- Mayor -dijo.

- Entonces es posible que haya más justicia en el objeto mayor y que resulta más fácil llegar a conocerla en él. De modo que, si os parece, examinemos ante todo la naturaleza de la justicia en las ciudades y después pasaremos a estudiarla también en los distintos individuos intentando descubrir en los rasgos del menor objeto la similitud con el mayor.

En resum, hàbilment i amb retòrica afinada, Sòcrates, a qui Plató dóna la paraula, considera la política respecte la ciutat el que és la pedagogia respecte l'ànima; la diferència, és, tan sols, quantitativa (per exemple, la ciutat es correspondria amb una cascada, mentre que l'ànima individual amb una gota d'aigua insignificant; però malgrat les diferències de mida, es regeixen per les mateixes lleis i constitució essencial). Això concorda amb l'anteriorment dit sobre la metodologia de Plató. Més ben dit, el mestre, Sòcrates, obre la porta a que, posteriorment, Plató pugui identificar, ja en el seu pensament genuí, la política amb el procés pedagògic i l'estudi de l'ànima, i viceversa -el primer com aplicació dels últims per resoldre els afers de la ciutat i governar de la manera més justa i propera al Bé-.

Fixeu-vos com s'acaba lligant tot!!!

Josep

Sobre la influència de la situació existencial (temps-espai) en el discurs o context de descobriment.

És ben sabut que la investigació es fa sempre per context de validació. És a dir, tots aquells axiomes que justifiquen la veritat dels enunciats a nivell estrictament lògic.
Malgrat que no ha d’interferir en el de validació, existeix un segon context: el de descobriment. És a dir, les circumstàncies –elements subjectes al temps i a l’espai- que acompanyen i condicionen els enunciats, encara que no en determinin la justificació. Heus aquí el motiu d’aquest escrit: més enllà de l’essència, cal entendre quin entorn propicia l’aparició.
La pregunta és clara: el temps fa l'enunciat? A priori, la resposta afirmativa resulta prou evident ja que: 1) El temps és el contenidor dins el qual sorgeix l’aparició, precedida de l’essència, per la qual cosa la situació cronològica és indispensable en l’aproximació a l’enteniment de les arrels del concepte. Tot concepte – forma necessita ésser plasmat en un temps – matèria; així doncs, com a elements heterogenis però indeslligables necessàriament, no podrem mai analitzar un concepte sense situar-lo en un context temporal. En definitiva, què és el temps sinó la successió de conceptes? 2) D’altra banda, el temps ajuda a l’observador en la seva tasca de catalogació taxonòmica de la realitat. El temps, si formalitzat a través d’un eix cronològic, pren la funció de mapa ordenador de conceptes.
Ara bé, arran d’això se’ns presenten diversos dubtes. En primer lloc, cal entendre que si el temps és moviment, és per tant inestable, perible. Per exemple, basar els conceptes polítics en dependència de quelcom perible, irremediablement ens porta al desconcert, al relativisme, o fins i tot al nihilisme. Així doncs, és adequat titular, racionalitzar el significat de les tendències polítiques amb nomenclatures referents al temps: conservador (passat) i innovador (futur)? Si són noms de temps, vol dir que d’aquí dos segles els innovadors seran els conservadors? Com podem veure, existeix el risc d’interpretar les nomenclatures com a contenidor temps – espai. Probablement l’ empirista tendirà a refutar que no hi ha idea (forma) sense la seva època corresponent (matèria), que el contingut sorgeix necessàriament d’un continent fins a tal punt que el continent acaba sent, per se, un contingut. Cert. No obstant, l’ empirista no s’adona que el terme sorgir ja implica la fragmentació d’una unitat i la conseqüent existència de dos elements: contenidor que plasma i contingut que és plasmat. La seva equivalència és, doncs, material, però no estricta. Per tant, si bé el fluir és auxiliar necessari, no és el contingut en sí. En conclusió, caldria sotmetre els termes conservadorisme – innovació a una crítica basada en la perfecta compenetració continent actiu (món) i contingut passiu (concepte). Tanmateix, es revisaria el terme temps, no com a cronologia estricta (per això cal fer servir el terme fluir), sinó com a producte d’un procés psicològic assimilatori.

JOSEP

OBJECTIVITAT EN LLETRES?

Primerament, cal esmentar que l’aproximació al fenomen humà, en un sentit purament material o arqueològic, resulta una feina complicada; no obstant, encara ho pot resultar més desengranar-ne el rerefons psicològic, és a dir, la base teòrica, inconscient i sistemàtica que motiva un procés social[1]. A primer cop d’ull, els exemples són prou il·lustratius: per exemple, respecte a la mentalitat mortuòria de l’ Antic Egipte, sorgeixen multitud d’opinions, de manera que l’ u es desintegra, s’esmicola en totes i cadascuna de les escoles (simbolisme, materialisme, positivisme, estructuralisme...). Si bé aquest fet hauria de motivar a construir debat, sovint han aparegut veus negativistes, impregnades de relativisme i pessimisme, que apuntarien a la impossibilitat de coneixement en ciència social, tristament revestida, per aquesta causa, amb el nom de ciències toves. Així doncs, mai podrem saber del cert quin missatge hi havia rere els objectes funeraris egipcis? Des del meu punt de vista, no ho considero així. A continuació, comentarem breument cadascun dels arguments utilitzats pel relativisme escèptic, per posteriorment refutar-los i poder començar, així, a teixir els fonaments de la nostra investigació amb major seguretat. 1) En primer lloc, és habitual menysprear la complexitat del fenomen social, sempre subjecte a reinterpretacions internes, en front a la uniformitat i claredat de la natura, en tant que no es pensa a sí mateixa. És a dir, seguint el discurs cartesià: les matemàtiques progressen, la filosofia no. Malgrat que el context de descobriment no ha d’intervenir en el de validació, considero que aquesta formulació és producte d’una visió interessadament parcial -auge de les ciències naturals respecte les socials-, la qual utilitzaria la ciència com a instrument legitimador d’ una idea preconcebuda. Per tant, l’argument perdria solidesa. 2) D’altra banda, apareix el difícil encaix entre la recerca objectiva de la veritat-societat i el món de valors subjectius sobre el que s’asseu aquesta veritat-societat: es pot construir, en definitiva, una ciència a partir de quelcom irracional i inconscient com els valors o les idees? Des del meu punt de vista, aquest dubte deixa entreveure una certa confusió entre descripció i objecte descrit[2]. Evidentment, la recerca científica no és la societat, malgrat que s’hi aproximi formalment, de la mateixa manera que la recepta de cuina no és el plat. Per tant, la base de l’equivocació no es troba en la ciència com a instrument d’explicació del món, sinó en pretendre que els enunciats de la ciència ens proporcionin les mateixes sensacions, reaccions i respostes –en una paraula, experiències-, que ens transmetria una confrontació amb els enunciats descrits, cosa més pròpia de la poesia. Per tant, tenint en compte que allò que fa la ciència és el mètode (medicina), i no l’objecte (el cos humà); les especulacions sobre la naturalesa de l’objecte resulten estèrils. 3) En conseqüència amb l’ anteriorment dit, la clàssica divisió del coneixement segons l’objecte d’estudi, l’home o la natura, ciències dures o toves, cau pel seu propi pes. Certament, varien les tècniques –la natura parla a través de les matemàtiques, mentre que la ment humana ho fa a través del logos-; però no el mètode. 4) Un cop refutats els postulats negativistes, en darrer lloc, ens centrarem en els relativistes. Des del meu punt de vista, resulta una visió força còmoda, malgrat que incorrecta ja que; a) Es contradiu en l’enunciat -res és absolut ja és un axioma absolut-; b) Tal i com argumenta l’egiptòleg Jan Assmann, no explicaria el canvi social en tant que cada element seria un continent aïllat; c) Malgrat que fos la veritat relativa, sempre restarien dos axiomes absoluts: reconèixer el concepte últim i metalingüístic veritat, així com l’existència d’un debat legítim que fes possible la discussió.

JOSEP

[1] MANNHEIM, Karl. Ideologia i utopia.
[2] RUDNER, Richard S. Filosofía de la ciencia social. Madrid, 1973.

Com explicar la felicitat a partir de l'ontologia?

Benvolguts,

Què vol dir ser feliç?

...

ABSTENIR-SE: felicitat és gaudir dels petits moments de la vida, veure sortir el sol, etc. La filosofia és una ciència, la més sublim per cert, i no un passatemps o un tractat de moral combaiana.

La felicitat sorgeix, des del meu punt de vista, del ser, d'allò que és, d'allò real, i és activa El ser s'autoexplica, s'autolegitima i té com a meta última si mateix: l'objectiu de ser és, precisament, ser. Per tant, la felicitat es satisfà i s'acontenta en els propis límits de la seva definició estricta.La felicitat és la certesa absoluta per la qual jo sóc jo, si, i només si, el meu concepte perfecte es plasma fidedignament en el món físic sense necessitat de propietats característiques. No necessito res més per "ser" jo. Exemple: no és que m'agradi dedicar-me a la història, és que JO sóc JO des del moment que sóc historiador.

En canvi, la tristesa neix del desig, d'allò que no és, d'allò irreal, i és passiva. És negativa aquella cosa que no té confiança en si mateixa i que per tant ha de buscar a les palpentes un suport fals i aferrissar-s'hi desesperadament per legitimar (aparentment) la seva existència (en tant que apareix), que NO essència (onto-). El jo no és res més que la suma, la pura i simple acumulació d'adjectius descriptius. Exemple: m'agrada dedicar-me a la història, però no és EN mi, no forma part del meu ser. És una cosa que em descriu, però no em caracteritza.

Josep

RECURSOS D'EGIPTOLOGIA

Benvolguts,

El propi títol del meu bloc fa que aquest ofereixi un amplíssim ventall temàtic de reflexió. No obsant, arran d'això, sorgeix una part negativa: poca especialització, i per tant, menor aprofundiment en els temes.

És per això que, gràcies a la col·laboració d'una bona amiga, us puc ensenyar unes quantes de les moltes webs on es poden obtenir bons recursos, seriosos i professionals, sobre una de les èpoques que més m'apassionen (juntament amb l'efervescència política dels segles XVIII i XIX, no ens n'oblidéssim!!!): Egipte. Els temes són sempre especialitzats, fugint de la divulgació; no es tracta de discriminar-la, però sí saber que, un cop es porta temps amb Egipte, resulta molt limitada.

Som-hi.

BIFAO: Butlletí de l'Institut Francès d'Arqueologia Oriental. Extens recull, majoritàriament en francès i en anglès, d'articles i publicacions especialitzats.
http://www.bifao.net/

Osirisnet.net: Web dedicada a l'anàlisi de les principals tombes i jaciments arqueològics funeraris de l'Antic Egipte, tal i com indica el propi nom (Osiris). Molt recomanable les imatges: fins i tot, es poden visitar les tombes en 3-D!!
http://www.osirisnet.net/

Semblant a l'anterior, però dedicat a Hatshepsut: www.maat-ka-ra.de/english

La Universitat de Basilea també disposa d'interessants recursos sobre egiptologia; de fet, el seu rector, Antonio Loprieno, és egiptòleg. http://pages.unibas.ch/aegyptologie

També trobem revistes interessants com: http://www.jstor.org/

I si us voleu centrar en les piràmides de Giza, podeu consultar: www.gizapyramids.org/code/emuseum.asp?viewpage=authors_list

JOSEP